L’any 1898 Espanya va perdre les seves últimes grans colònies a Amèrica i Àsia després d’una guerra contra els Estats Units d’Amèrica. Aquest és conegut com el desastre del 98.
Espanya, abans de la guerra, tenia instaurat a Cuba un sistema d’aranzels per als comerciants cubans que volien vendre productes a països que no fossin Espanya. Ademés, els cubans sols podien comprar productes provinents de la peninsula, la qual cosa feia de Cuba una terra dependent d’Espanya. En aquell moment Cuba era una de les grans productores de cacao i canya de sucre gràcies a la qualitat del seu clima caribeny, un clima molt diferent al d’Espanya o els Estats Units.
A més, el poble cuba no tenia cap representació a les corts espanyoles, unes corts situades a Madrid que decidien sempre el futur dels territoris d’ultramar. Ademés, la esclavitud a Cuba va tardar molts anys a ser eliminada, cosa que va enfadar també molt al poble cubà.
Tots aquests factors més el ambient revolucionari independentista ja efectuat anys enrere per ex-colònies d’Espanya com Mexico o Argentina i l’actuació dels Estats Units d’Amèrica va empitjorar la situació.
El conflicte social, polític i econòmic va propiciar la guerra entre els partidaris del Regne d’Espanya amb els partidaris de la independència de Cuba i els Estats Units a la guerra hispano-estatunidenca. Una guerra que va durar 3 mesos l’any 1898 i que desembocar amb el tractat de París, que va ser el manifest que van signar els Estats Units i Espanya per acabar la guerra hispano-estatunidenca, amb l'adjudicació dels Estats Units de les colònies espanyoles Cuba, Puerto Rico i Filipines. Aquest aconteixement va provocar la indignació de una gran part de població espanyola, ja que a més de perdre les colònies van morir un nombre molt elevat de soldats espanyols que no van ser ven preparats per anar a la guerra.
El regeneracionisme va ser un moviment a Espanya que va esdevé resultat de la decadència del regne. Aquest moviment va analitzar de forma objectiva les causes de la descomposició del sistema canovista i la pèrdua de les últimes colònies d’Espanya. Els partits polítics del després del desastre del 98 van voler arrencar les arrels dels mals de la pàtria, ja que consideraven a Espanya un país molt poc desenvolupat en comparació als altres països europeus. Joaquin Costa o Picavea són exemples de regeneracionistes. Silvela va ser el sucesor de Cánovas després de la seva mort, però va ser substituït després del desastre del 98, tornant així al poder al partit liberal de Sagasta. El sucesor de Silvela va ser Antonio Mauro, que va regenerar les institucions i va combatir la oligarquia i el caciquisme, però que també va ser el artífice de la Setmana Tràgica.
La Setmana Tràgica van ser un successos de disturbis,vagues i conflictes a Barcelona i algunes ciutats de Catalunya per un decret firmat per Maura, que obligava a enviar a la guerra del Marroc a les tropes de reserva. Les tropes sovintment eren pares de famílies obreres que no podien permetre anar a la guerra i deixar les seves famílies. El conflicte del Marroc va enfrontar aquests dos països per les possessions espanyoles al Marroc, provocant la guerra de Melilla.
El regeneracionisme va provocar l’alçament del regionalisme, que reivindicaven les entitats culturals de certes zones del regne i el republicanisme, que volien tornar als ideal republicans. Són exemples el polític Francesc Pi i Margall del partit federalista republicà.