Prat de la Riba sent president de la diputació de Barcelona va anar treballant aliances i establint pactes per poder anar agrupant tots els partits i grups autoanomenats catalanistes per pressionar al Govern Central. Aquesta pressió anava encaminada amb la presentació el 1911 d’una proposta de mancomunar les quatre diputacions de Catalunya, amb la voluntat de dotar Catalunya d’òrgans de govern propis.
El govern de Canalejas va promoure un projecte per satisfacer les demandes dels partits regionalistes, anomenat la Llei de Mancomunitats, que va permetre la unió de diverses províncies per gestionar els serveis públics provincials. El reformisme liberal finalitza amb l'assassinat del seu líder, Canalejas per part d’un anarquista. Després d’aquest aconteixement, es va agreujar la crisis entre els partits del torn, i va créixer el nombre de partits del marge del sistema.
Dato, del partit conservador, també va donar suport a la Mancomunitat aprovant un decret el 13 de Desembre de l’any 1913. Aquesta aprovació va ser aplaudida per totes les faccions catalanistes a Catalunya, incluida la conservadora, que va pressionar al govern de Dato per a la creació d’aquest decret.
La constitució de la Mancomunitat de Catalunya va ser el 6 d’abril de 1914 al Palau de la Generalitat, quatre mesos després del començament de la Primera Guerra Mundial. Mentre que a Europa la guerra que ho destrueix tot, a Catalunya va aflorar una institució que va millorar les insfractuctures, l'educació, la connectivitat i la vida de les persones de les quatre províncies. Prat de la Riba va ser el principal motor de la Mancomunitat de Catalunya, va ser ell el que va pressionar al govern central i va intentar fins al final tirar el projecte de la Mancomunitat endavant.
L’objectiu principal de la Mancomunitat era crear la infraestructura necessària per comunicar tots els municipis, a més, dotar a cada municipi de la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera. Cal saber que l’any 1914 molts pobles de Catalunya no tenia cap d’aquests elements. Una altra prioritat de la Mancomunitat era canviar l’organització territorial generada pel centralisme espanyol i ordenar el territori. Per aquesta raó, l’any 1914 es va crear l'Escola de Funcionaris d'Administració Local, ja que es necessitaven molts tecnics per a donar servei a totes les instal·lacions. La Mancomunitat va superar les estructures de l'Estat, qui no va disposar d’un sistema de funcionaris fins al 1940. La Mancomunitat va crear també l'Institut d'Estudis Catalans, les escoles creades a la Universitat Industrial —situada a l'antiga fàbrica Batlló— i les quatre delegacions menors en matèria de sanitat i beneficència.
Prat de la Riba va aconseguir que Madrid acceptés la creació d'una institució com la Mancomunitat, aquesta fita no va ser senzilla, tot i la seva relativa rellevància política. En el seu primer discurs com a president, va anunciar que l’objectiu principal de la Mancomunitat era crear una escola, biblioteca, telèfon i carretera a cada municipi de Catalunya. Prat de la Riba va morir l’1 d’agost de 1917, als 47 anys. Puig i Cadafalch, arquitecte prestigiós, historiador de l’art i membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, va substituir a Prat de la Riba quan aquest va morir als 47 anys. Puig i Cadafalch no va tenir cap rival i va ser reelegit tres vegades en els sis anys de mandat. Sota la seva administració, les quatre diputacions van traspassar a la Mancomunitat tots els serveis i recursos que encara eren de la seva titularitat. En canvi, el govern central no va afegir cap competencia més a la cartera de la Mancomunitat.
A Catalunya, tot el conjunt de catalanistes, La Lliga, els republicans, i fins i tot la Mancomunitat de Catalunya van començar a fer una campanya a favor de la creació d’una autonomia per a Catalunya. A principis del 1919 es va presentar a Madrid un projecte d’Estatut per a la constitució d’un govern propi, elegit per sufragi universal dels ciutadans de Catalunya. El projecte va ser mal rebut pel Rei, les corts a Madrid i algunes entitats van fer campanya en contra, ja que deien que era una activitat trencadora de l’unitat d’Espanya.
El 18 de setembre del 1923 el Govern Central va prohibir l'ús del català com a llengua administrativa i l’utilització de la senyera. Un decret emès a Madrid va acabar d'una plomada amb els afanys i els anhels que havia desvetllat la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta va ser dissolta per Primo de Rivera.