Les revoltes a Barcelona durant la setmana tràgica van revifar un moviment anticlericalisme, mogut majoritàriament pel pensament que l'església estava al costat dels rics i que aquesta era moguda pels interessos polítics. Una església que estava en contra de la classe popular. Per aquest motiu, esglésies, convents i escoles es van destruir durant la setmana tràgica on també van haver morts de persones afines a les esglésies. La repressió durant la setmana tràgica va ser devastadora per la ciutat de Barcelona, els guàrdies civil conjuntament amb forçes vingudes de l’estat es van enfrontar al civils que es manifestaven violentament. Van haver un conjunt de de 100 morts i 300 ferits durant la setmana, on a Barcelona es va declarar l’estat de guerra. Quan la situació va tornar a la normalitat a partir del 29 de juliol. Després de la setmana tràgica van haver un seguit de persecucions a les persones organitzadores d’aquesta manifestació, on van haver centenars de detinguts, 1500 persones van ser sotmeses a consells de guerra i es van dictar disset condemnes a mort. Ferrer i Guàrdia, pedagog i mestre a l’escola moderna, no va participar directament a les manifestacions pero va ser condemnat a mort i executat per un consell de guerra, ja que él van relacionar coma un dels promotors de les manifestacions pels seus ideals anarquistes. La mort de Ferrer i Guàrdia va provocar un seguit de manifestacions a Espanya i altres indrets del món, com París on els manifestants van envoltar l’arc de triomphe demanant justícia pels executats i llibertat pel empresonats.. A Espanya l’acció presa per Maura va comportar una desestabilització notable dels partits del torn io darrerament la caiguda del govern de Maura per culpa d’una campanya anti-Maura. Com a conseqüència, el Rei va posar com a president de la taula de ministres a José Canalejas,líder liberal que va regnar fins al seu assassinat l’any 1912. El moviment obrer i de la patronal es van radicalitzar, primerament per la creació del Partit Comunista Espanyol ( PCE), i la revifada del anarcosindicalisme que l’any 1910 va crear la CNT, degut al descontent per part dels obrers del partit republicà lerrouxista, que va tenir un paper ambigu durant la setmana tràgica.