La idea de nació i la recuperació de l’entitat d’un poble obtinguda al Romanticisme va portar alguns personatges de la Catalunya del segle XIX va reivindicar l’àmbit polític de Catalunya dintre del Regne d’Espanya. Aquests personatges no volien independitzar-se del regne, com van fer les colònies d’Espanya com Mèxic, Argentina etc.., sinó considerar el poble català per les seves tradicions i esperit a partir d’un sistema regionalista.
L’Anticentralisme va començar amb els moviments populars que es van realitzar entre els anys 1835 i el 1843, aquests moviments anomenats Bullangues van demostrar el seu descontent a les Corts per utilitzar un sistema centralitzat. El sistema central eliminava qualsevol oportunitat de reivindicació per part d’un poble i agrupava totes les institucions del regne a un únic lloc, Madrid. El moviment dels Bullangues defensaven que un sistema descentralitzat anava a donar als pobles del regne d’Espanya el particularisme de cada cultura i un millor coneixement dels problemes habituals de la població d’aquella regió. Polítics i escriptors com Jaume Balmes o Manuel Duran i Bas van defensar aquesta posició.
El carlisme també va formar part del moviment anticentralista, però amb una idea diferent. Els carlistes volien tornar a donar poder als furs, un conjunt de lleis creades per a constituir com a Nació, Principat o Regne un territori conquerit. Els carlistes catalans pensaven que aquest sistema restableix les llibertats perdudes el 1714.
A la dècada del 1840 va créixer l’ideal federalista d’arrels progressistes al conjunt de l’estat, on a Catalunya, prengué embranzida l’aparició del Partit Democràtic Federal sobretot en l’àmbit urbà de les grans ciutats mitjançant el suport de la petita burgesia i el proletariat industrial. Francesc Pi i Margall va ser l’alt exponent d’aquest sistema polític. Pi i Margall pensava que Espanya era una nació que havia de garantir la participació dels ciutadans a la política del regne i que l’única manera de que això passes era la formació d’un sistema descentralitzat. On la unió dels diferents pobles formes l’Estat Federal Espanyol.
Els federals catalans van aconseguir signar entre diferents pobles el Pacte Federal de Tortosa (1869), el qual volia impulsar un Estat Federal Espanyol. A més, durant la proclamació de la Primera República Espanyola (1873-1874), els ideals federals van tindre l’oportunitat de caracteritzar el Estat Federal, però tot això es va truncar pel fracàs de la Primera República.
En el context de la Restauració borbònica el federalisme es va dividir. On Pi i Margall portava el projecte a Madrid. A Catalunya va ser Josep M. Vallès i Ribot el que va portar la capdavantera del federalisme a Catalunya el qual va proposar la redacció d’un projecte de Constitució de l’Estat Català dins d’una desitjada Federació Espanyola.
Per una altre banda, Valentí Almirall, considerat un dels principals impulsors del catalanisme polític i alhora un dirigent federal destacat a Catalunya va l’any 1881 distanciar-se de Pi i Margall i va impulsar una acció política catalana. Aquest fet esdevé que estava en desacord amb l’actuació del Partit Republicà Democràtic Federal de Pi i Margall, on era aquest més aviat d’àmbit estatal.
Valentí Almirall va fundar llavors l’any 1882 el partit Centre Català, encarregat de reivindicar el català i la seva cultura en l'àmbit polític i lluitar pels interessos del poble català. Aquest partit va formar part del Segon Congrés Catalanista (1883) i el projecte catalanista plantejat a l’obra “Lo catalanisme” de Valentí Almirall. El Partit Centre Català va patir una escissió ja que el seu líder, Almirall, es va considerar contrari a l’Exposició Universal de Barcelona (1888), cosa que va enfadar a una part dels membres del partit. Poc temps després el Centre Català va desaparèixer.
L'escissió del Centre Català va donar lloc a la formació de la Lliga de Catalunya, la qual presenta a la Reina Regent durant l’exposició Universal de Barcelona les reivindicacions de l’oficialitat de la llengua catalana, mitjançant el Missatge a la Reina Regent (1888).
La Lliga de Catalunya va ser més de caràcter conservadora que no pas els partits de Pi i Margall o Almirall, els qual eren de caràcter progressista.