Durant la primera meitat del segle XIX a Europa va sorgir un moviment anomenat el Romanticisme. Aquest va ser l’antecedent que va fer proliferar les nacions de Europa. El Romanticisme buscava a l’interior de cada ciutadà la idea de nació, de l’unitat d’un poble o societat. Una idea com a una identitat, la qual es basava en la cultura la llengua i les tradicions. Els fonaments del Romanticisme buscaven el dret civil de cada nació, el qual tenia molta importància, i la voluntat general de formar un projecte comú. Durant la segona meitat dels segle XIX a partir del Romanticisme es van anar formant les nacions Europees, on l’estat s’apodera de més serveis, com per exemple l’educació, administració, servei militar, per crear un bé comú per a la població i el projecte d’estat.
A Catalunya, mitjançant l’idea del romanticisme interioritzada a principis del segle XIX i la creixent identitat nacionalista dels pobles va néixer a Catalunya el moviment de la Renaixença. Un període que data del segle XIX i que s’ha acceptat com a començament la publicació del llibre “l’Oda a la Pàtria” escrit per Aribau l’any 1833 i les reivindicacions de J. Rubió i Ors per utilitzar el català al Diario de Barcelona. El moviment de la Renaixença no va ser un moviment polític, sinó que va esdevé un moviment de caràcter literari cultural, on es pretén recuperar els trets característics de la nacionalitat catalana i la recuperació de la llengua.
Una llengua, el català, considerada prohibida durant segles. La raó d’aquesta prohibició i la persecució del català va ser atribuida a la repressió va fer durant anys el govern central conjuntament amb la corona per construir una Espanya forta amb el mateix llenguatge i tradicions, ja que pensaven que cultures diferents dintre del mateix regne podria propiciar l’alçament d’aquests pobles contra el poder central, una situació no desitjada.
Malgrat la prohibició i la persecució, el català va seguir parlant-se durant tots aquests anys per la població popular i molt vegades per mitjà oral. D’aquesta manera les tradicions i la llengua van poder continuar existint.
Com hem dit abans, la Renaixença va aixecar l’esperit catalanista d’un poble reprimit durant anys, hi ho va fer mitjançant dos eixos principals. Aquests dos eixos els podem anomenar la Renaixença cultural, la qual va ser revifada per les classes cultivades de la societat, i la Renaixença popular, aixecada i portada per un català de carrer i casa, de caràcter més progressista, planer i popular.
L’alça de la Renaixença cultural va ser atribuida a molt autors coneguts de l’època, on distingim Jacint Verdaguer amb obres com l'Atlàntida (1877) o Pàtria (1888), Àngel Guimerà amb Mar i Cel (1888) o Terra Baixa (1896), i Narcís Oller amb la Papallona (1882) entre d’altres. Les obres d’aquests escriptors eren sovint llegides per una gran part de la població o emeses als teatres de pobles i ciutats per a les classes benestants de la societat.
La gran creació d’obres literàries va donar lloc a la creació dels primers Jocs Florals (1859), premis a obres destacades en català durant la Renaixença, que van impulsar finalment el català com a llengua de cultura literària culte.
Per a una altre banda, la Renaixença popular va esdevenir una gran ajuda per al manteniment del català. La societat catalana va començar a formar entitats culturals i cíviques de manera voluntària per a la distribució del català i la seva cultura. Arrel de l’utilització del català per a un gran nombre de ciutadans també van néixer diaris i publicacions en català per satisfer la demanda col·lectiva. Són casos la Renaixensa o el Diari Català o les revistes La Tramuntana o La Campana de Gràcia, instruments de difusió de la llengua en l’espai públic.
En l’àmbit de la Renaixença popular també destaquen Anselm Clavé o Frederic Soler, destacats en l’àmbit de la música i teatre respectivament, els quals van dedicar les seves obres al català popular, per després ser distribuïdes a la societat catalana.
Tot això va ajudar a la proliferació del català i no a la seva desaparició. El que va fer que l’any 1917, Pompeu Fabra constituis el primer diccionari de la llengua catalana i la creació de la seva gramàtica. Passant així el català a ser regulat.