Tan bon punt les tropes franquistes van entrar en terres catalanes (abril de 1938) Franco va signar el decret d’abolició de l’Estatut de Catalunya. Amb ell també es van abolir les institucions d'ell derivades (Generalitat i Parlament); es posava fi a l’autogovern.
La llengua castellana es va imposar com a única llengua oficial i la catalana va ser considerada un “dialecte” inapropiat, l’ús del qual va ser prohibit en la vida pública i fou considerat causa de sanció i multa fora de l’àmbit privat.
Els càrrecs de responsabilitat van ser sempre designats des del poder i entre persones de provada fidelitat al franquisme. Les màximes autoritats del nou règim a Catalunya.
La major part dels càrrecs menors, sobretot als ajuntaments, a les diputacions i a les organitzacions del Movimiento estaven ocupats per franquistes catalans. Aquesta nova classe política estava integrada en part per excombatents, falangistes i antics lerrouxistes i membres de la Lliga Catalana. Sobretot però, eren persones que provenien de les elits econòmiques i socials tradicionals i s’havien adherit al franquisme per convicció ideològica, per oportunisme polític o per interessos econòmics.
La política franquista a Catalunya va voler esborrar la identitat catalana i va reprimir tot signe de catalanitat. La llengua castellana es va imposar com a única llengua oficial i la catalana va ser considerada un “dialecte” inapropiat, l’ús del qual va ser prohibit en la vida pública i fou considerat causa de sanció i multa fora de l’àmbit privat.
Es va impedir la publicació de llibres, revistes i diaris en català i el català va desaparèixer del teatre, de la ràdio, del cinema i dels espectacles públics. També es va intentar erradicar de les esglésies.
Es van prohibir els símbols de catalanitat (banderes, himnes, cançons). Les principals institucions catalanes van ser prohibides i algunes, com l’Institut d’Estudis Catalans va haver de viure en la clandestinitat. De les biblioteques es van retirar el llibres contraris a la cultura oficial.
Les organitzacions antifranquistes van denunciar aquesta repressió cultural i es van fer fortes en la defensa de la identitat catalana.