La comparació de l’alumnat es pot referir, per a la primera etapa, a la menor incidència dels grups opositors, donades les extremades condicions repressives que dificulten llurs actuacions, a la presència més important dels maquis, així com a fets com algunes de les primeres vagues –d’incidència menor que les de l’etapa posterior- i la dels tramvies de Barcelona i altres
Oposició exterior: A l’exili s’hi va desenvolupar una oposició important al franquisme. Les institucions de la República i dels governs català i basc van continuar funcionant a l’exili. El 1945 es van celebrar a Mèxic les primeres Corts republicanes a l’exili i s’hi va elegir un nou govern republicà, una institució que es va mantenir fins al 1977.
La manca de suport internacional i les discrepàncies entre les formacions republicanes van dificultar la lluita contra el franquisme.
Republicans, socialistes donaven prioritat a l’acció diplomàtica internacional. Anarquistes i comunistes volien lluita guerrillera per provocar una insurrecció popular.
Resistència interior: Organitzacions clandestines: PSOE, PCE, PSUC, POUM, UGT, CNT.
Els que millor van refer la seva estructura i van saber mantenir una activitat clandestina van ser PSUC i PCE.
Maquis: Resistència guerrillera. Actuaven a zones rurals i de muntanya per desestabilitzar el règim i provocar l’entrada de tropes aliades a Espanya. Acció més important: invasió de la vall d’Aran. Ocupada durant 10 dies, finalment va fracassar. Aquesta estratègia va fracassar per la manca d’ajuda exterior i la duresa de la repressió (3.000 guerrillers morts i 20.000 detinguts).
Després de 1945, arran de la derrota de l’Eix, es van crear nous partits a Catalunya com el MSC (Moviment Socialista de Catalunya) i el Front Nacional de Catalunya amb l’esperança de la caiguda del règim.
També sectors monàrquics es van organitzar el 1944 al voltant de Joan de Borbó amb l’esperança d’una ràpida restauració de la monarquia.
En veure que el règim no queia es va produir una gran decepció en els opositors. També es van distanciar molt els opositors de l’exili i els interiors.
Vaga de tramvies de Barcelona 51: va ser l’acció reivindicativa de més transcendència popular coma conseqüència de increment de 20 cèntims en el preu del bitllet del tramvia. La protesta expressava el profund malestar entre la població per les duríssimes condicions de vida de la majoria de la població d'ençà de la fi de la Guerra Civil Espanyola, alhora que representà una de les primeres manifestacions massives contra el franquisme. Durant dues setmanes, la població es negà massivament a utilitzar el transport públic.
El governador civil hi emprà la Guàrdia Civil en durs enfrontaments que provocaren morts el 12 de març. Finalment, tant ell com l'alcalde de Barcelona foren destituïts i la pujada de preus fou anul·lada.
Quant a la segona etapa, els grups opositors tenen moltes més importància, amb un moviment obrer reorganitzat, amb CCOO i altres forces, amb l’estratègia “entrista” dins del Sindicat Vertical, a fets cabdals com el procés de Burgos; a la reorganització i major incidència dels partits de l’oposició; a l’aparició de grups com ETA i FRAP; al moviment estudiantil, molt més massiu que el de l’etapa anterior, a la lluita als barris; i fent esment a l’etapa 1970-75 com la de major contestació, durament reprimida.
El primer i més important desafiament a què van haver de fer front els governs franquistes va ser la tornada de la conflictivitat obrera que va arrencar amb la vaga minera d'Astúries de 1962, produint-se a partir de llavors una progressiva politització a causa de la persistent repressió policial contra les seves actuacions ia la total negativa de les autoritats a legalitzar els drets de vaga, manifestació i lliure associació sindical ja que l'Organització Sindical franquista va continuar sent l'únic «sindicat» permès, d'afiliació obligatòria per a tots els treballadors.
Aquest nou moviment obrer es va formar al voltant de les comissions obreres que van sorgir espontàniament per negociar directament amb els patrons els convenis col·lectius al marge de l'Organització Sindical oficial, i que després van arribar a configurar tot un moviment politicosoindical, que aprofitaria les eleccions sindicals oficials del 1966 a «enllaços» i «vocals jurats» per estendre's i consolidar-se. El règim franquista va acabar prohibint-ho l'any següent en considerar-lo una filial del Partit Comunista d'Espanya.
Molts del obrers estaven descontents amb la administració de Franco i la pujada de la inflació a causa de la crisi.
La lluita antifranquista es va donar en la clandestinitat però amb molta més força que abans. Partits com el PSOE o el PCE els qual estaven prohibits mantenien la clandestinitat i s’afiliaven a manifestacions contra Franco per demanar la democràcia i eleccions no dictatorials com a la resta d’Europa. Buscaven el descrèdit a partir de la denúncia de les males condicions de vida dels treballadors i la manca de llibertat política. L’esquerra va tenir un paper molt important durant aquest periode ja que van ser ells els que van obrir pas a les manifestacions i a la propaganda antifranquista. El partit PCE va tindre una forta presència en els moviments de masses. El PSOE, tenia una activitat social amb menys presència però va ser molt actiu en la militància interior, lluitant per a la democràcia d’Espanya.
Els estudiants van formar part de la lluita antifranquista, aquests volien més llibertats i menys restriccions per part del règim. Veien als països de Europa com a un referent en democràcia i l’arribada de turistes va obrir els ulls a molta gent jove. En aquest context de deteriorament econòmic i social, es va produir a més la mobilització universitària estudiantil i xocs amb comandos de Falange que es van saldar amb la mort d'un falangista en circumstàncies fosques. Els estudiants universitaris de Madrid i Barcelona van protagonitzar el 1968 nombrosos actes de protesta contra la dictadura de Franco. Els alumnes reivindicaven reformes democràtiques a Espanya. El règim va arribar a tancar les facultats d'Econòmiques i Filosofia de la Complutense a Madrid al gener.
ETA, una alternativa ideològica als postulats del PNB amb quatre pilars bàsics: la defensa de l'euskara, l'etnicisme (com a fase superadora del racisme), l'antiespanyolisme i la independència dels territoris que, segons reivindiquen, pertanyen a Euskadi : Àlaba, Biscaia, Guipúscoa, Navarra (a Espanya), Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa (a França).
El FRAP va ser una organització antifeixista de la branca més radical del Partit Comunista d'Espanya perquè no estava d'acord amb la reconciliació nacional que era advocada per l'històric líder comunista a la dictadura, Santiago Carrillo.
Aquest grup va utilitzar la violència al final de la dictadura de Franco amb l’objectiu d’implantar a Espanya un règim republicà. El FRAP va assassinar als seus atemptats terroristes dos membres dels Cossos i Forces de Seguretat, a més realitzar accions violentes i va ser el 1978 quan es va dissoldre.
Durant l’etapa del final de la dictadura 1970-1975 van haver fortes manifestacions, mai vistes, que lluitaven i demanaven la democràcia i llibertat política dels ciutadans espanyols. Molts universitaris i partidaris de partits polítics van sortir al carrer a manifestar-se. Molts d’aquests van ser reprimits per la polícia.