Cal que l’alumnat expliqui el sorgiment d’un nou moviment obrer arran dels canvis econòmics i socials que experimentà Espanya a partir dels anys seixanta; el paper de l’oposició democràtica i nacionalista, incloent-hi el del PCE-PSUC, CC.OO. i altres moviments sindicals clandestins; l’ETA; les forces democràtiques, autonomistes i/o nacionalistes a Catalunya i al País Basc
El primer i més important desafiament a què van haver de fer front els governs franquistes va ser la tornada de la conflictivitat obrera que va arrencar amb la vaga minera d'Astúries de 1962, produint-se a partir de llavors una progressiva politització a causa de la persistent repressió policial contra les seves actuacions ia la total negativa de les autoritats a legalitzar els drets de vaga, manifestació i lliure associació sindical ja que l'Organització Sindical franquista va continuar sent l'únic «sindicat» permès, d'afiliació obligatòria per a tots els treballadors.
Aquest nou moviment obrer es va formar al voltant de les comissions obreres que van sorgir espontàniament per negociar directament amb els patrons els convenis col·lectius al marge de l'Organització Sindical oficial, i que després van arribar a configurar tot un moviment politicosoindical, que aprofitaria les eleccions sindicals oficials del 1966 a «enllaços» i «vocals jurats» per estendre's i consolidar-se. El règim franquista va acabar prohibint-ho l'any següent en considerar-lo una filial del Partit Comunista d'Espanya.
Molts del obrers estaven descontents amb la administració de Franco i la pujada de la inflació a causa de la crisi.
La lluita antifranquista es va donar en la clandestinitat però amb molta més força que abans. Partits com el PSOE o el PCE els qual estaven prohibits mantenien la clandestinitat i s’afiliaven a manifestacions contra Franco per demanar la democràcia i eleccions no dictatorials com a la resta d’Europa. Buscaven el descrèdit a partir de la denúncia de les males condicions de vida dels treballadors i la manca de llibertat política. L’esquerra va tenir un paper molt important durant aquest periode ja que van ser ells els que van obrir pas a les manifestacions i a la propaganda antifranquista. El partit PCE va tindre una forta presència en els moviments de masses. El PSOE, tenia una activitat social amb menys presència però va ser molt actiu en la militància interior, lluitant per a la democràcia d’Espanya.
Els estudiants van formar part de la lluita antifranquista, aquests volien més llibertats i menys restriccions per part del règim. Veien als països de Europa com a un referent en democràcia i l’arribada de turistes va obrir els ulls a molta gent jove. En aquest context de deteriorament econòmic i social, es va produir a més la mobilització universitària estudiantil i xocs amb comandos de Falange que es van saldar amb la mort d'un falangista en circumstàncies fosques. Els estudiants universitaris de Madrid i Barcelona van protagonitzar el 1968 nombrosos actes de protesta contra la dictadura de Franco. Els alumnes reivindicaven reformes democràtiques a Espanya. El règim va arribar a tancar les facultats d'Econòmiques i Filosofia de la Complutense a Madrid al gener.
ETA, una alternativa ideològica als postulats del PNB amb quatre pilars bàsics: la defensa de l'euskara, l'etnicisme (com a fase superadora del racisme), l'antiespanyolisme i la independència dels territoris que, segons reivindiquen, pertanyen a Euskadi : Àlaba, Biscaia, Guipúscoa, Navarra (a Espanya), Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa (a França).
La seva primera acció violenta es produeix el 18 de juliol del 1961: l'intent fallit de descarrilament d'un tren ocupat per voluntaris franquistes que es dirigien a Sant Sebastià per celebrar l'Alçament. En aquests primers anys, la policia persegueix els seus membres, que es dediquen a col·locar petits artefactes gairebé sense conseqüències, fer pintades de Gora Euskadi (Viva Euskadi) i col·locar ikurriñas. Les bases de l'organització es consoliden el maig de 1962, en la celebració de la seva I Assemblea al monestir de Belloc (Bayona, França), on es presenta com a «Moviment Revolucionari Basc d'Alliberament Nacional». El grup rebutja qualsevol col·laboració amb partits o associacions no nacionalistes basques i aposta per una forta campanya proselitista.
GRAPO, defensava la lluita armada com a via per a la consecució dels seus objectius; entre els quals hi havia la derrota del règim constitucional vigent, per representar un Règim Capitalista Burgués, a través d'atemptats contra les seves institucions representatives del capital i els vassalls.
MIL de Puig Antich, A principis dels anys setanta, el MIL, un grup esquerrà format per un grapat de militants espanyols i francesos molt joves, posa en perill la policia, en cometre diversos atracaments a Catalunya amb l'objectiu d'aconseguir diners per donar suport als sectors més combatius del moviment obrer.
Hi van haver partits polítics nacionalistes que velaven pels ciutadans de territoris com el País Basc o Catalunya, autonomies cancelades pel règim franquista que tenien encara el sentiment nacional. Per a Franco va ser aquest un dels objectius de la seva dictadura, acabar amb el separatisme. Partits com el PNV al País Basc o la Generalitat del president a l’exili Tarradellas.