Cal que l’alumnat expliqui la política econòmica autàrquica i extremament intervencionista que aplicà el règim franquista a partir dels seus inicis, el racionament i el seu correlat de l’estraperlo, amb els desastrosos efectes que aquesta política tingué per a l’economia i la majoria de la població catalana, un territori fortament dependent de les importacions de matèries primeres
El règim de Franco va adoptar una política econòmica autàrquica i intervencionista. Cercava l’autosuficiència econòmica d’Espanya. Substituïa el lliure mercat per la intervenció de l’Estat en l’economia. Planificació centralitzada i dirigisme econòmic. A l'inici de la dictadura, el règim franquista va donar el 14 maig de 1939 amb una solució maximalista davant l'escassetat d'aliments: la cartilla de racionament, que permetia abastir les famílies d'articles de primera necessitat, entre ells el pa, aquesta cartilla no era suficient, per aquesta raó es va crear un mercat negre, on els productes de necessitat es venien, però a un preu molt més elevat, aquest era el estraperlo. El terme estraperlo és usat a Espanya per referir-se al comerç il·legal de béns sotmesos a algun tipus d'impost o taxa per l'Estat i es fa servir com a sinònim de mercat negre. Aquesta política autàrquica va suposar un fracàs per a la dictadura de Franco, van ser anys de l'escassetat dels productes més necessaris, del racionament, de les malalties, de la manca d'aigua, dels talls en el subministrament d'energia, de l'enfonsament dels salaris, de l'empitjorament de les condicions laborals a Catalunya i arreu el territori.
Cal que expliqui igualment la política desarrollista adoptada a finals dels cinquanta, el Pla d’Estabilització, els efectes d’increment del creixement i industrialització que tingué, amb els seus correlats d’emigració interior i exterior i manca d’equipaments
Al 1957 l’economia espanyola estava a punt de col·lapsar. Hi havia un exhauriment de reserves del banc d’Espanya, un dèficit comercial (diferencia negativa entre lo que un país exporta y lo que ese mismo país importa), inflació elevada i un desequilibri pressupostari (quan un país gasta més del que ingressa).
El context de la Guerra Freda havia permès que el règim franquista fos percebut amb nous ulls pel Govern nord-americà. Si el 1946 el règim va ser condemnat i exclòs de l'ONU, recomanant la retirada d'ambaixadors, el novembre de 1950 s'aixecava parcialment aquesta condemna, revocant la recomanació de retirada d'ambaixadors i permetent la participació a les Nacions Unides. Com a conseqüència del nou context polític internacional i de l'acostament dels EUA a l'Espanya franquista, el Govern nord-americà va concedir el 1951 un crèdit de 62,5 milions de dòlars al Govern de Franco i només dos anys després va signar els acords d'ajuda econòmica i de defensa que van permetre als EUA instal·lar diverses bases militars a Espanya. Durant el període 1952-58 van arribar uns 660 milions de dòlars d'ajuda nord-americana que van impulsar el creixement econòmic
L’ajut demanat a organismes internacionals com l’OCDE i el FMI va comportar la liquidació e de la política dirigista i autàrquica i l’opció per una economia lliure de mercat. Per incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals i estimular el creixement econòmic. Aquestes accions van ser recolzades pels Estats Units.
Aquest desarrollismo va ser un extraordinari esforç d'industrialització i modernització econòmica amb un mercat global, millorar la iniciativa empresarial privada i crear noves empreses. A més del desenvolupament econòmic es pretenia reduir les fortes diferències territorials existents entre unes províncies i unes altres, entre unes regions i altres.
Però aquest ritme de creixement, desconegut fins aleshores, va fer que es deteriorés el saldo comercial exterior a causa de la importació d'equips industrials, alhora que va començar a disparar-se la inflació. Per aquesta raó la dictadura de Franco va crear un pla de xoc per fer front a la crisi.
Pla d’estabilització (1959) va tindre diversos eixos d’actuació per a la estabilització de l’economia.
Com a contrapartida uns quants organismes internacionals van atorgar préstec a Espanya per evitar una suspensió de pagaments i enfrontar la crisi econòmica. Aquests van ser primer els EUA, i després el FMI i OCDE després de la integració del territori espanyol a les dos organitzacions.
El escàs desenvolupament de les fàbriques espanyoles va comportar a una mancança de màquines i material industrial que va ser parcialment resolt per importacions d’altres països, acció que no va ajudar a baixar la inflació del país.