Les tensions internes centrades en la continuïtat del règim després de Franco es van decantar a favor de les posicions més immobilistes. El juny del 73 Carrero Blanco va ser nomenat president del govern amb la qual cosa va esdevenir la persona cabdal per assegurar la continuïtat del franquisme després de la mort de Franco. Aquests plans però van quedar trucats el desembre del 73 quan ETA va assassinar Carrero Blanco a Madrid. A partir d’aquest moment la tensió entre oberturistes i immobilistes va créixer molt.
Pel gener de 1974 es va crear un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro amb la intenció d’unir oberturistes i immobilistes amb un programa d’obertura moderada. Aquest programa però no va convèncer ni a les famílies del franquisme ni a l’oposició democràtica.
El 1975, aprofitant la greu malaltia de Franco, el Marroc va exigir el lliurament del Sàhara Occidental, ric en fosfats i pesca, i Arias va acceptar lliurar-lo al Marroc i Mauritània.
En un context de condemna internacional a la repressió franquista (retirada d’ambaixadors europeus), d’agudització de les tensions dins del mateix règim i de crisi provocada pel conflicte del Sàhara, el 20 de novembre del 75 mor Franco deixant un règim anacrònic i en crisi. Es veia evident la dificultat d’un franquisme sense Franco.